Estimar o no a la selecció espanyola és quasi un signe d'identitat que ens ha anat perfilant al llarg dels anys. Si ja sabem que segons quina zona d'Espanya es viu amb més o menys intensitat, també es cert que en el futbol la proclama creix fins quasi figurar en el document d'identitat.

La gran majoria d'espanyols viuen la seva selecció com a seva, res a dir, tots som perfectament lliures per decidir que som i a qui recolzem. Certament a Madrid, Andalusia, les Castelles, Aragó, Valencia... la qüestió identitària es la mateixa però d'igual manera a zones com Catalunya i Euskadi és força diferent. Des de temps inmemorials tant aqui com al Pais Basc s'ha vist la selecció de futbol espanyola com a símbol d'un patriotisme anclat en el passat, amb arrels perverses i fruit d'una ignorància que encara a molts els acompanya.

Aquest patriotisme de bar, que només apareix en massa quan es tracta de futbol, és l'element que desuneix més que uneix, perque des dels mateixos indrets on es defensa també s'ataca als no creients, fruit de la mateixa ignorància que abans deia.

El futbol és l'única activitat que mou masses i recull totes les races i sectors socials, per bé i per malament. Particularment, mai he sentit la selecció d'Espanya com a meva, per tots els motius que abans he exposat. També es cert que això no em passa amb altres esports com el bàsquet, encara que em costa identificar-me amb la bandera i l'himne. I passa que aquesta selecció actual de futbol té molts jugadors del Barça i juga com el Barça. Dificil dicotomia. Això et fa dubtar i apropar-te però sempre està present la poca identificació nacional, així que ara, quan veig un partit em deixa indiferent, tant em fa el qui guanyi, i això és molt perque abans no mirava mai els partits de la "furia española" i desitjava que perdés sempre. Segurament això durarà mente hi hagin aquests jugadors, després d'aquesta generació tornarem a veure la roja com un contrincant més.

Pere Lluís Piera